Reflejos

Reflejos ('Mirrors') és una pel·lícula que satisfarà a bona part del públic aficionat al terror però que pot decebre tots aquells que coneixien la carrera del seu director, el francès Alexandre Ajá. Ajà va sorprendre a tots amb 'Alta Tensión' i va confirmar la seva vàlua (tot i la seva emigració als Estats Units) amb el remake de 'Las Colinas Tienen Ojos '. Es tracta de dues cintes seques i contundents, deutores del cinema de terror dels 70 i on el director demostrava que el gènere podia resultar estimulant tot i caure en els tòpics habituals.
Amb 'Mirrors', la cosa se li ha escapat una mica de les mans. Tot i la brutalitat de les seves imatges i la contundència d'algunes escenes la pel·lícula resulta massa convencional, massa conservadora amb les tendències narratives del cinema nord-americà. L'aspecte visual de la pel·lícula substitueix el to erm i sec dels anteriors treballs per un to urbà més voluptuós i modern. Això no és dolent i la banda sonora (juntament amb els efectes de so) deJavier Navarrete és impressionant.
El que molesta realment de Mirrors és que després de la primera escena, directa, punyent, molt prometedora, tot estigui per sota. Els personatges són poc més que clixés i ofèn que un director francès caigui tan fàcilment en les convencions del cinema més comercial de Hollywood. A molts (no és el meu cas) els ha decebut la violència amb què es desenvolupa tot el tram final i que acaba transformant el magnífic paper deKiefer Sutherland en un vengador al més pur estil Charles Bronson . El que sí que m'ha decebut és la falta d'originalitat a l'hora de parlar de temes com la culpa, el dolor i els rols familiars i la poca subtilesa del seu desenllaç.

'Reflejos' no és una mala pel·lícula. Té bons moments d'autèntic terror i aconsegueix captar l'atenció de l'espectador en tot moment. Però no està a l'alçada de l'anterior cinemad'Ajá. Fins i tot els efectes especials del meu admirat Gregory Nicotero abusen de les tècniques digitals i acaben desvirtuant les escenes més colpidores.